dimarts, 26 d’abril de 2011

Orfe de tu.

La nit és estreta i llarga
com l'esquena d'una fura.
La solitud més amarga
enfosqueix la meva lluna.

Punyent com una fiblada,
fins el fons del cau em burxa
el record d'una esperança
de la que tant sols resten runes.

intento menystenir la mancança
ignorant el rastre d'engrunes
que com falsos fils d'Ariadna
m'endinsen en un laberint de dubtes:

M'ofegaré en el meu propi mar?
quina és la drecera més curta?
Farà naufragar el temporal
el corcat vai
xell de fusta?

L'obscura boira ha esborrat
el Nord de totes les brúixoles.
Tant sols et puc dedicar
mals mots i paraules esdrúixoles!

Cap comentari:

Publica un comentari