La fruita prohibida

Una figuera i un garrofer
Cerquen llur mitja taronja.
avinentesa d'hort calent
i migdiada luxuriosa.

Amb el terreny adobat,
s'embranca sensualment la tarda.
La fruita prohibida han tastat
frisant pel goig que no farta.

Salabror de figa oberta,
garrofa que en sucre es fon,
aventura descoberta
que amara de mel les llavors.

Lividinosa efervescència
que arrela dintre del cor,
floreix dins de la consciència
i pot germinar en amor.

A la Verge:

Verge i pura,
fins a la sepultura!
No saps el que t'has perdut.
No has gaudit d'allò que la natura
ens donà per fer un poc menys fotut
el nostre pas per aquesta absurda vida,
dons més enllà no hi ha pas cap futur:
Ni Deu ni cel, ni infern,ni glòria,
ni ningú que ens guardi en la memòria.
Tant sols foscor, humitat i cucs
és el que t'espera dins del taüt.

Via Crucis

Feixuga feina foragitar el fàstic
podria podrir-me de pena, perpètuament;
infinitament fotut, ferit de infelicitat.

Però pararé de plorar, prou patiment!
infondré força a les febleses,
allunyant les llàgrimes lletges.

L’esperit ompliré d’esperança
i lleuger com la llum de la lluna
m’esperonaré en pro d’un pervindre profitós.

Fondré la ferotge foscor,
negaré la negra nit,
fossilitzaré la frisança
ningunegant el neguit.

aigua i llum

Cantarella de fontana
al bell mig del gran eixut,
un glopet de ta aigua clara
desassedega la solutut.

Carícia dolça i vellutada,
promesa d'un port segur,
quan tempestes de bufetades
amenacen d'enfosquir el futur.



la llum que fa ta mirada
és far entre multituds,
l'encís de la teva rialla
revifa esperits moribunds
i fa festa esbojarrada
reflexant-se en els meus ulls.

Tocant el cel amb els dits

Eixe bocinet de mi

que des de lluny senyorieixes,
em fa ser vassall humil
i servidor sense queixa,
del teu somriure gentil
d'incomparable bellesa.

Pura mel de romaní
amara la meua mirada,
quan veig el teu rostre feliç
omplint-me el jorn de guirnaldes,
i flors dels millors jardins
amb dolç perfum d'esperança.

suplicant petició.

Necessitat, no siguis tant estricta.
Permet-nos marge pel luxe de somniar;
( Una entreoberta escletxa que il·lumina,
amb esperances, el desig de llibertat)

Volem acaronar la utopia,
quimericament feta carn;
cobrir el seu cos d'alegria,
dormir-nos amb ella abraçats.

No crec pas demanar gaire,
sols una treva, per caritat,
i poder construir castells en l'aire
des d'on derrotar la realitat
que ferotjament assetja
el nostre joiós estimar.

Orfe de tu.

La nit és estreta i llarga
com l'esquena d'una fura.
La solitud més amarga
enfosqueix la meva lluna.

Punyent com una fiblada,
fins el fons del cau em burxa
el record d'una esperança
de la que tant sols resten runes.

intento menystenir la mancança
ignorant el rastre d'engrunes
que com falsos fils d'Ariadna
m'endinsen en un laberint de dubtes:

M'ofegaré en el meu propi mar?
quina és la drecera més curta?
Farà naufragar el temporal
el corcat vaixell de fusta?

L'obscura boira ha esborrat
el Nord de totes les brúixoles.
Tant sols et puc dedicar
mals mots i paraules esdrúixoles!

agre insomni.

Amb la solitud per coixí
i angoixat per tanta vetlla,
l'enyorança resta amb mi,
maleint-te a cau d'orella.

Fiblons de tristesa en el llit
em fan la son massa esquerpa.
Sense el repòs del dormir
es fa molt feixuga la feina.

Ziga-zagues del camí
que s'enfila en la carena.
El pendent del meu destí
no permet gaire dreceres.

Amb els peus adolorits
i els ulls clavats en el terra,
camino enmig de la nit
menystenint mil i una estrella.

Mala mar.

Penitent per l'oratge
em pentina un mal vent.
de bades cerco encoratge
mancat d'un mínim recer.


Ferides de lluites salvatges
ofeguen en plors tot l'alè.
Punyent com un sabotatge
el teu orgull et traeix.


Tancat dins la closca-blindatge,
feroç, ensenyo les dents.
(els llops mancats de coratge,
pidolen com gossos mesells).


Sóc nòmada sense equipatge,
i en tot combat, fort i valent.
La mar hostil i l'onatge
no em fan naufragar fàcilment.

22 @

Formiguer de formigó

I esfereïdor asfalt,

soterrador d’horitzons

amb gratacels infernals.

La fiblada d'acer atroç

amb vidres freds i llampants

farcirà d’hostils maons

el joc dels nostres infants.

Menjat per els vells fartons

el fruit del suor obrer

amb la desesperació

els fills alimentarem.

Esgarrifança feroç

al ésser foragitat,

fins al forat més fosc,

el feliç futur fal·laç.

És de mala digestió

a cap llar, no tenir dret,

i pair l’especulació

ennuegarà els

panxacontents.

Anèmics de cap il·lusió

i amb gana d’eixir al carrer,

la fam de revolució

prendrà el palau d’hivern!

Per a la Laura,

Poema per a la nostra veïna Laura:

Ets llàgrima i pols captiva,
de planys i misèria amarada;
víctima de la injustícia
dins d'una presó despietada.

Ets tot terra i sorra fina
polida de tant rodolar
pel fang d'una fosca vida
fartada d'obscuritat.

Ets maó de roja argila
curtida en el forn del combat
d'una lluita que és antiga
a l'hora que jove i vital.

Ets ciment de valentia,
model de coherència exemplar;
forjadora d'espurnes vives
i dels nostres somnis, pilar!

Ets lluna plena clandestina
batallant contra la negra nit;
derrotant ombres d'ortiga
fas niu en nostre esperit,

on encens flamarada altiva
que enlluerna l'enemic,
essent màstil, i bandera,
i far que assenyala el camí
cap una pàtria sencera
mestressa del seu destí.

Ets enyor de companyia
de ta transparent mirada,
resplendent sol del migdia
il·luminant la gentada.

Ets flagell per l'apatia
armada fins les dents d'esperança;
ets futur de germania
resistent a malaurances.

La llavor que amor sembres
la reguem amb ferm afany;
no ha caigut en terra erma
ni en la traïció del parany.

El teu gest, a cau d'orella,
els llavis saben besar.
Aviat seràs crit de guerra
en nom de nostra llibertat.

Caligrama mariner

Miratge tropical.

Pa sec enlloc de banana;
sopa de farigola
i no pas pinya colada.
La selva exuberant
que jo imaginava
era estepa amargant
sense platges de pell bruna
ni onades al sol llampant
sinó terra ben eixuta
i suor amarat de sal.
No venia del Carib,
ho feia del erm desolat:
En tastar sols un bocí,
m’he deixat ben enredar.



Era una herba del camí
que no porta cap Itaca;
Escarransit el destí,
finit a la cantonada.

Antítesi de la Iliada,
regust agre en els llavis:
la “Musa Paradisiaca”
era “Timus Vulgaris”!

Aigua i foc.

Immensitat d’aigua marina

reflexant el sol eixint;

mirall salat que el vent pentina,

or i sang pintant el cel.

Encís que la vista captiva,

bellesa que em deixa cec.

Aombrada harmonia

amarant el jorn que neix.

La mar parint un joiós dia

amb llum de foc els ulls fereix:

coure, bronze i plata fina

banyada en roig encès.

Igualment tu m’enlluernes

hipnotitzant-me la ment

i em fas passar les nits en vetlla

amb somnis humits i calents.

Bufa!

Tramuntana eixelebrada

que m’enpenyes cap al sud:

La meva barca t'estranya,

dia i nit somniant amb tu,

sense timó i fent aigües

quan no trenques llur quietud.

Entre calmes rovellades

i boirines de mals fums

la meva vida naufraga

llençat de proa als esculls

perquè cap far assenyala

  un port on trobar aixopluc.

Quan feliç agites l’aire

escampant les solituds,

per sobre de les onades

navego content i segur,

essent capità pirata

a l’hora que rei Neptú.

Amb les veles revifades

per l'alè del teu rebufo,

acarones el meu màstil

amb suavitat de vellut

i l’horitzó s’obre inefable

curull d’esperança i futur.

Jo

una imatge val més que mil paraules, o una paraula em descriu millor que mil imatges?